La seva poca atenció a la tècnica de salt li preocupava més que mai aquella tarda del 18 d'octubre. No podia permetre's un nul. No podia esperar a que descarregués la pluja. Necessitava un salt per colocar-se davant de la classificació.
Beamon començà la seva carrera. El vent va agitar-se a favor de l'atleta. La tempesta estava a punt d'esclatar. En tots els sentits. Beamon va llencar-se en una carrera rapidíssima, fins arribar al punt final de la batuda. Va trepitjar tota la taula, però la puntera de la seva sabatilla no va deixar cap empremta a la plastilina. El nul estava salvat. Acabava de començar el vol més cèlebre de la història. Beamon va elevar-se fins una cota sorprenent, amb les dues cames obertes i encongides, un enorme i desconegut ocell sobre el fossat de sorra. Va semblar un vol més prolongat del normal. Beamon no va perdre en cap moment la coordinació. Va caure amb els dos peus paral.lels a la sorra, des d'on va sortir rebotit cap a davant.
Per primera vegada en un Jocs Olímpics, la medició s'efectuava a través d'una cèl.lula òptica, col.locada en un rail. Un jutge va començar a moure la cèl.lula pel carril. Quan va arribar als 8,50 metres, l'aparell òptic va caure al terra. El rail no donava per més. És un salt increïble!!! li va assegurar un jutge a Beamon. Va demanar-se una cinta mètrica. A l'estadi va començar a estendre's la impressió de que havia succeït alguna cosa sobrenatural. Una i altra vegada es va revisar la medició fins acreditar la seguretat d'allò impensable. Finalment, van aparèixer els números en el marcador situat junt al fossat: 8'90 metres.
Beamon acabava de superar el rècord mundial per 55 centímetres, un avançament colosal que va trastornar a tot el món.
Beamon va començar a córrer i saltar, víctima del shock. Va caure de genolls sobre la pista, al sisé carril. Beamon començà a tremolar i sanglotar. Els seus rivals van comprendre el significat del salt. "Comparat amb això, tots nosaltres som uns nens" va comentar Igor Ter Ovanesian. Ens ha vençut un home que ha saltat a un altre món!
Havien caigut davant la mare de totes les marques, el rècord destinat a durar eternament. Va durar 23 anys. L'agost de 1991, Mike Powell va anticipar-se a la tempesta que estava a punt de caure a Tòkio per batre per cinc centímetres la marca de Beamon, el rècord de tots els rècords.
Jo no vaig veure el salt de Beamon, perquè encara em quedaven 5 anyets per nèixer, però sí que vaig veure en directe la final on Mike Powell li treia el rècord.
Mentre llegia tot l'article de Beamon, s'em posava la pell de gallina, em trobava de cop a l'any 1968 i veia com aquell home, negre, volava com un ocell....
Sóc feliç estudiant CAFE a Vic, mai m'havia sentit tant motivat com ara, i estic mort de cansament, però són sensacions que mai oblidaré.
Una abraçada. LA VIDA ÉS BELLA!
Josep
P.D Esther, recorda això, tot passa, arribaran temps millors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada