AGOST FANTÀSTIC

País Basc amb el meu amic de l'alma. Pont de Suert amb el meu germà i family. Les meves iaies de 92 i 96 anys. Visita i sortides noctures amb la meva cosina Eva, la muntanyenca de nivell de la família. Besiberri al Pirineu. I per acabar, ahir 30 d'agost un casament familiar on vaig ballar i gaudir com feia molt que no feia.

Que més vull? Continuar així, gaudint de la vida.

I ara toca el setembre, 3 setmanes per començar el gran somni de la meva vida, INEFC.

Sento que he entrat en una segona juventud, moltes ganes de sortir de marxa i sobretot tornar a iniciar la pràctica dels meus esports, un cop estigui recuperat de la meva lesió de l'abductor. M'esperen les meves estimades curses d'asfalt, les curses d'orientació. Sincerament crec que em sento ple i amb ganes de viure intensament, i sí, aquesta vegada sol o acompanyat, estic bé de les dues maneres!!

LA VIDA ÉS BELLA.

BESIBERRI SUD 3017m

Ens aixequem a les 6 del matí del dimecres 27, preparant-nos l'equipament i menjar per pujar el meu segon 3000 m. Concretament el Besiberri Sud de 3017m, 1500 metres de desnivell i una elevada dificultat degut a l'enorme quantitat de tarteres. Si voleu fer equilibri sobre enormes pedres, pedres petites i demés, aneu-hi! no us aburrireu ni un moment. Pugem fins el primer estany en un terreny força bo però d'elevada pendent, tot bé, esmorzem i contiuem. Aquí ja comença la festa, tarteres i mes tarteres, pendent i més pendent. Estanys un darrera l'altre, força seguits. Les forces comencen a fallar quan ja portem 4 horetes de pujada. Ens falta l'últim tram amb tanta pendent i el terra lliscant, que per cada passa cap endavant retrocedeixes dues, quin horror. La neu perpètua ens acompanya i veiem el cim allà a sobre. Com en ciclisme a mi m'arriba una petita "pàjara" o el "hombre del mazo" i m'he de parar un moment per recobrar forces i fer un últim esforç. El meu GPS em marca que hem arribat als 3000 metres, ja no queda res, un últim esforç i un darrera l'altre anem arribant al cim, l'Enric, l'Albert, l'Helena, en Josep i en Ricard. Quina vista més meravellosa!!!! Unes 5'30hores d'esforç i 9,3km de distància. Dinem en mitja horeta, fotos i cap avall que fa baixada. I què passa a la muntanya de tant en tant? Núvols negres de cop i pluja i més pluja. Les tarteres són com pistes de patinatge, les pedres amb arestes afilades, un no pot mirar el paisatge, únicament mirar cap a terra per saber on trepitges i no ficar un peu en un forat. Comencen les primeres caigudes, diverses, de culs, d'esquena, quin perill!! I anem baixant i baixant, això no s'acaba mai. Sort dels fruits secs, xocolates i demés, i l'aigua!!!!!!!!!!!! Les dues últimes hores semblem marionetes caminant, caminem per inèrcia, ja queda poc! I finalment després de 10,30 hores des de la sortida arribem al cotxe, al pàrquin del Balnerari de Caldes de Boí. Per cert,l'aligota Helena celebra el seu 30è aniversari a la muntanya, que més vols?!!! I per acabar el dia, sopar a Boí. Un dia preciós.
Jo no sóc escalador ni gaire muntanyenc, però ja he fet el meu segon 3000m, els 4000m i demés ja veurem algun dia, poc a poc.
Fotos ben maques:
Una abraçada.

ITÀLIA-ITACA

Aquí teniu una petita mostra de les fotos de la meva última aventura. M'encanta viatjar, sóc un cul inquiet, que busco realment? Ara recordo una cançó que vaig sentir ara fa unes dues setmanes quan vam fer el sopar dels "sibarites", així s'anomena el sopar de cada dijous que organitzen el meu germà i companyia; "OJALA NO TE HUBIERA CONOCIDO NUNCA"; la lletra te tela i el fons encara més. El més curiós és que aquesta tornada (traducció de estribillo)
s'em va repetint de tant en tant al cervell, o era el moment, de molta eufòria! quines coses que fa l'alcohol! o és que encara arrossego tristeses i rancònia a dins, sincerament són les dues coses, que hi farem.
El més curiós és que per una banda en certs moments em sento solet, però per una altra banda me n'adono que tinc moltes amistats, això sí, individualment i moltes totalment desconegudes per la resta. Vamos, que si em relaciono ho acabo fent individualment, els grupets últimament s'em resisteixen, tot i la bona experiència d'Itàlia.
Ahir un dinar molt maco amb l'Ainara i l'Anna i aquest cap de setmana visita de la meva cosina Eva. Per la tarda un bon padel amb el grupet d'Itàlia. Aprofito per donar tota la sort del mon a l'Irene i en Marcus, s'en van aquest dissabte a Rússia, en busca d'un vailet/a. Molta sort i bon viatge!!!

Podria canviar el títol i posar, "LES DIFICULTATS D'UN NOI TREMPAT PER SABER ESTAR! SOL O ACOMPANYAT" per això busco Itaca. I sabeu? començo a tenir molt en compte a aquells i aquelles que també donen el pas per conservar les amistats, ja m'he cansat de ser jo sempre el "pesat" que dona el primer pas. Uff! com diria en Xevi, germà, Xiscu i Lluís, "hay resquemor" ;-)

Clikar aquí per les fotos:

Una abraçada.

JOCS OLIMPICS

Tota la meva vida que he fet esports i que he gaudit molt entrenant i competint. Molts i molts anys entrenant però també mirant esports, llegint diaris d'esports.....sincerament i sense cap mena de prepotència penso que poca gent pot conèixer tants esportistes, resultats i demés com jo. Però és que amb els meus esports experimento sentiments de felicitat molt macos, la pell de gallina, llàgrimes fàcils, emotivitat al màxim..... I sí, tot i que sé que arribar a l'alta competició, a uns Jocs Olímpics, és un repte molt difícil i sacrificat, a mi ja se m'ha passat l'arrós ;-) ;-), doncs sempre he somiat en estar dins d'aquest grup d'esportistes selectes, el meu somni..... I és que compartir xerrades, entrenaments i l'afició de l'esport és una de les coses que més feliç em fan. Casualitat o no cap de les meves parelles ha estat esportista, no sé si m'hauria anat millor si m'haguessin seguit en la meva afició....
I és clar, mentre escric tinc la Tv conectada amb els resums dels jocs, he gaudit molt veient la final dels 10.000 metres, els 7 primers tots negres, 3 etíops, 3 kenians i 1 eritreu. Les tres últimes voltes volaven tots ells i finalment ha tornat a guanyar en Bekele. El meu amic Enric m'anomena Bekele per la meva afició a córrer. Enric, he tornat a guanyar!!!!!!

Una abraçada.

CAP A ITALIA QUE HI FALTA GENT!!

Bé, fent honor al nom del meu blog LA VIDA ÉS BELLA, he decidit com aquell que no vol que demà mateix marxo a Itàlia en busca d'aquesta autocaravana amb 4 gironins a sobre. Ells van marxar el passat divendres xino-xano i jo que treballo els caps de setmana m'he hagut de quedar a Girona. Però, sabeu? la vida també està per fer bogeries, total que ara fa una horeta he comprat vol cap a Venècia per trobar-me amb ells(la colla del meu germà) i divendres tornaré des de Roma amb un altre vol de Ryanair. Mes d'agost, festa entre setmana, què faig? doncs marxo cap a la Toscana i després cap a Roma. Total que tinc mig dia per preparar bossa, anar a l'aeroport de Girona i fiu!!!!!!!!!!!!!! Hauria estat capaç d'anar-los a buscar amb el meu cotxe, però a part d'una bestiesa, surt molt més econòmic anar amb avió que amb cotxe. Visitaré Roma que encara no la conec. Apa seguirem informant!
Una abraçada.

GUERNICA

Després de cinc dies al País Basc, d'haver sentit molta gent parlar l'Euskera, una grata sorpresa, em quedo amb aquesta foto, una foto que intenta simbolitzar la Pau, allà a Guernica on un 27 d'abril del 1937 aquesta va desaparèixer doncs aquell dia aquesta petita poblaciò va ser arrassada literalment i treta del mapa.
Reconciliació: arribar a perdonar quan la part culpable demana disculpes i reconeix la barbàrie, els alemanys de l'operació Còndor ja ho van fer (ells van bombardejar Guernica), però els franquistes a hores d'ara encara ho neguen, que trist......PERÒ QUE BONICA ÉS LA FOTO!
Petons.