BON ANY 2009

BON ANY 2009 A TOTHOM!!!!!
Una abraçada

BONES FESTES DE NADAL

Dos dies navegant pels Pirineus, per allà dalt a les alçades, una pau i tranquil.litat delicioses, lliscant per la neu i disfrutant d'aquesta sensació, pau, serenor, un sol radiant, silenci i tres amics encantadors, un petit viatge preciós. Bones Festes a tothom.

UN NOI

Aquesta és la història d'un noi, d'un noi que necessita estimar i que necessita que l'estimin. Un noi que s'emociona molt fàcilment, que plora fàcilment, que tot ho viu amb molta intensitat, un noi emocional, un noi amigable, carinyós, un noi que s'enrecorda sempre de les persones que li han marcat, un noi de pujades i baixades, un noi que mai es rendeix, un noi molt impacient, un noi que busca pau, que busca aquells moments de profunda serenor i tranquil.litat. Un noi dèbil i fort alhora, un noi que li costa molt acceptar les decisions dels altres, un pesat, un noi que s'emociona amb les cançons, amb les mirades, un noi que pateix per les injustícies, un noi que gaudeix enormement del contacte humà, de les abraçades, li encanten, li agraden els espais curts, el contacte de les mans, un noi que necessita donar les gràcies a la gent...
Un noi enamorat dels esports, de l'esforç físic, de la competició, sempre es compara, massa sovint entra en conflicte, en guerra amb els demés i amb ell mateix...un noi que ara està vivint moments intensos, que ha aconseguit trobar allò que anhelava, que estudia i estudia, dorm poc, un noi que té clar que aquesta vegada serà diferent, un noi que cada vegada es coneix més, que ha trobat coses molt maques però d'altres dificils d'acceptar, un noi que vol acceptar-se i que sobretot vol acceptar a la resta tal com són, un noi de llargues distàncies, un noi que ha començat la seva segona marató, però aquesta marató és diferent, la primera sempre la recordarà però aquesta altra durarà molt més. La primera va durar 3h 18 min 12 segons, la que fa ara durarà 4 anys. Tot just ara deu anar pel quilòmetre 6 o 7, quan queda per arribar als 42,195 km, però aquest noi ara té més experiència i sobretot té una motivació inigualable. Tornaran a haver moments durs, difícils, tristos....però el que vindrà ja no tornarà a ser com abans. Aquest noi apren, és intel.ligent, val, val més del que sempre s'ha pensat, i a partir d'ara farà seves aquestes paraules: calma, constància i seguirà l'exemple de les formigues...mai defallirà.

FINAL DE LA PRIMERA ETAPA. VIC. NADAL, DESCANS

Escolto l'orquestra àrab de Barcelona i en Paco Ibañez, avui dia 19 de desembre, final de la primera etapa universitària a Vic. Practicament 3 mesos intensos de feina però d'enorme alegria i satisfacció. Per primera vegada he trobat la felicitat jo solet, sense necessitat de ningú, aquesta oportunitat que se m'ha donat és genial, mai havia estat tant motivat. Un ambient molt maco a la universitat, companys, professors/es, la gent dels bars, les anades i tornades amb cotxe, els treballs, les lectures, la gimnàstica, el voleibol, un plaer de la vida.
Ara em toca descansar, m'ho mereixo. Tres dies per la meva terra, per la muntanya, anem a esquiar a Boí Taüll.
Una abraçada.
LA VIDA ÉS BELLA

RESISTIR-SE A L'EVIDÈNCIA

Hi ha dies com avui que un se sent trist, et venen al cap les persones que han volat, persones que t'estimaves i que encara t'estimes però que sigui pel que sigui han decidit allunyar-se de la teva vida, i les enyoro, molt, massa, cada pocs dies em venen al cap, i tot segueix igual, els dies passen i voldries que màgicament un dia tornessin a aparèixer, poder parlar com abans, poder compartir riures, penes... i en dies com avui tot s'accentua, els errors meus del passat, els motius de la resta, moltes vegades desconeguts per un, el que més em dol, no saber exactament el perquè de tot, perquè a vegades els humans passem de la compenetració a la ignorància?
Jo segueixo el meu camí, per cert, un camí nou ple de llum, de felicitat, de motivació, alegria que voldria compartir amb vosaltres... a pesar de tot us desitjo molta sort, us envio una gran abraçada, us desitjo un camí ple de felicitat. Cuideu-vos. Jo mai desapareixo, el dia que ho faci serà perquè ja no existiré, perquè hauré saltat a una altra dimensió. De moment em quedaré amb tots aquells records macos que vaig viure al vostre costat, records inoblidables.

ÀNECS I RELAX A L'ESTANY

El meu estany, Banyoles, feia dies que tenia ganes de visitar-lo. Aquest cap de setmana he fet un reset de la universitat, ho necessitava. Un petit passeig per l'estany abans d'anar a treballar. Una delícia. Barreja de fred, neu a les muntanyes, gent passejant i un nen feliç llençant engrunes de pa als ànecs...
I demà més universitat, la meva llarga marató continua i jo continuo corrent...

SAFI

Miremos con otros ojos los colores, las formas de vestir, de expresión,... de mirar.
Abramos el olfato a nuevos olores, perfumes, sabores, gustos.
Abramos los oídos a otros ritmos, lenguajes, risas...
Dejemos de buscar en un futuro incierto nuestros premios, cuando podemos encontrarlos aquí, ahora, en el regalo de un presente rico en diferencias.

Aventurémonos a descubrir nuevas posibilidades, arriesguémonos a jugar con lo equívoco del lenguaje y de los idiomas, perdamos la seguridad de saber que seremos siempre comprendidos.

En ese intercambio de miradas, de olores, de sonidos, de conocimientos, es donde podemos encontrarnos y reencontrarnos con nosotros mismos.

TARDOR

Ara i sempre toca aprendre dels errors, així som més persona.

EL VIATGE MÉS LLARG ÉS EL.........

"El viatge més llarg és el que es fa cap a l'interior d'un mateix"

Dag Hammarskjöld, premi Nobel de la Pau 1961

....aquesta vegada el viatge em depara nous aprenentatges, com treballar en grup, com cooperar amb la gent, com acceptar-la, el viatge potser em portarà a viure fora de Girona, després de molts i molts anys, intueixo que el pis no tardarà a vendre's, tinc un presentiment, s'obrirà una nova experiència potser a Vic. Per què no? Els meus coneguts, més aviat conegudes, es van difuminant, volen seguir el seu camí a distància, costa acceptar-ho, però és el que hi ha... potser més endavant ens tornarem a trobar, o potser no, només quedaran els records, però aquesta vegada sóc fort, jo també tinc el meu, de camí.....

Una abraçada amics i amigues.
LA VIDA ÉS BELLA

YOU'LL NEVER WALK ALONE

Sí Francesc, poc a poc ho anem aconseguint! És una marató i molt llarga, però qui l'ha fet físicament la pot fer encara millor psicològicament. Els sentiments, les emocions, les motivacions no són dolentes, allò que un ha de millorar és el camí per arribar-hi, que sigui un camí pacífic. I sí, un necessita compartir les emocions, no només sentir-les un mateix. I saber acceptar les felicitacions, no és tan fàcil com sembla a primera vista. Una abraçada.

LA VIDA ÉS BELLA i em permet deixar plasmat el que sento, el que veig....un recull de fotos que surten del no res.

LINDO GATITO

Les Fires ja s'han acabat, unes fires passades per aigua, sobretot al final. Dos dies treballant a la barraca de la LI i comptant aquest any ja van cinc o sis que estic dins d'alguna. I sincerament, crec que m'agrada més estar dins treballant que no fora, una estoneta s'agraeix però després un es cansa de donar voltes. Dins comparteixes riures amb els companys i companyes, amics i amigues i acabes parlant amb molta gent que et ve a veure, una bona experiència que cada any repeteixo.
I què pinta aquest gatet i la flor en aquesta història? no gaire cosa la veritat, però el famòs facebook m'ha permés trobar aquesta foto, una foto genial, preciosa.
I jo experimentant sensacions noves, una gran motivació per estudiar CAFE a Vic, he trobat el que em fa feliç, però encara queden coses per acabar-me d'omplir al màxim......poc a poc Josep.
Una abraçada.
Josep
La vida és bella.

EL VERITABLE AMOR MAI MOR

Ella m'acompanya any darrera any i floreix, i em mostra el seu encant, els seus colors, sempre hi és, ja fa anys.

PONCELLA-CAPOLL

Pràcticament un mes a la universitat, un mes on no he descansat pràcticament res, increïble, això del pla de Bolonya és massa. Moments d'alegria, que han anat passant a moments d'estrés, d'angoixa per no tenir temps per fer la feina, i no per falta de motivació, d'això em sobra!!! Per sort també m'encanta el que estudio, però estem saturats de tantes lectures, treballs i proves. Avui, precissament hem anat a parlar amb el coordinador de la nostra carrera, a veure si afluixen un pèl. I ara abans d'anar a dormir, a les 23h, encara m'he de llegir un altre article per demà. Però avui acaba de sortir la nota del primer examen que hem fet. Un 9'3, l'esforç, la meva motivació, les poques hores de descans han valgut la pena. El més veterano!!, però la millor nota d'entre 46 estudiants.
I com el capoll de la foto, que tot just està iniciant la seva vida, jo estic donant les meves primeres passes a Vic, tot i que en un mes he treballat molt. Ànims Josep.

LA MARE DE TOTS ELS RÈCORDS

La seva poca atenció a la tècnica de salt li preocupava més que mai aquella tarda del 18 d'octubre. No podia permetre's un nul. No podia esperar a que descarregués la pluja. Necessitava un salt per colocar-se davant de la classificació.
Beamon començà la seva carrera. El vent va agitar-se a favor de l'atleta. La tempesta estava a punt d'esclatar. En tots els sentits. Beamon va llencar-se en una carrera rapidíssima, fins arribar al punt final de la batuda. Va trepitjar tota la taula, però la puntera de la seva sabatilla no va deixar cap empremta a la plastilina. El nul estava salvat. Acabava de començar el vol més cèlebre de la història. Beamon va elevar-se fins una cota sorprenent, amb les dues cames obertes i encongides, un enorme i desconegut ocell sobre el fossat de sorra. Va semblar un vol més prolongat del normal. Beamon no va perdre en cap moment la coordinació. Va caure amb els dos peus paral.lels a la sorra, des d'on va sortir rebotit cap a davant.

Per primera vegada en un Jocs Olímpics, la medició s'efectuava a través d'una cèl.lula òptica, col.locada en un rail. Un jutge va començar a moure la cèl.lula pel carril. Quan va arribar als 8,50 metres, l'aparell òptic va caure al terra. El rail no donava per més. És un salt increïble!!! li va assegurar un jutge a Beamon. Va demanar-se una cinta mètrica. A l'estadi va començar a estendre's la impressió de que havia succeït alguna cosa sobrenatural. Una i altra vegada es va revisar la medició fins acreditar la seguretat d'allò impensable. Finalment, van aparèixer els números en el marcador situat junt al fossat: 8'90 metres.
Beamon acabava de superar el rècord mundial per 55 centímetres, un avançament colosal que va trastornar a tot el món.
Beamon va començar a córrer i saltar, víctima del shock. Va caure de genolls sobre la pista, al sisé carril. Beamon començà a tremolar i sanglotar. Els seus rivals van comprendre el significat del salt. "Comparat amb això, tots nosaltres som uns nens" va comentar Igor Ter Ovanesian. Ens ha vençut un home que ha saltat a un altre món!
Havien caigut davant la mare de totes les marques, el rècord destinat a durar eternament. Va durar 23 anys. L'agost de 1991, Mike Powell va anticipar-se a la tempesta que estava a punt de caure a Tòkio per batre per cinc centímetres la marca de Beamon, el rècord de tots els rècords.

Jo no vaig veure el salt de Beamon, perquè encara em quedaven 5 anyets per nèixer, però sí que vaig veure en directe la final on Mike Powell li treia el rècord.
Mentre llegia tot l'article de Beamon, s'em posava la pell de gallina, em trobava de cop a l'any 1968 i veia com aquell home, negre, volava com un ocell....
Sóc feliç estudiant CAFE a Vic, mai m'havia sentit tant motivat com ara, i estic mort de cansament, però són sensacions que mai oblidaré.
Una abraçada. LA VIDA ÉS BELLA!
Josep

P.D Esther, recorda això, tot passa, arribaran temps millors.

EN LA PROFUNDITAT DE LES NITS SENSE LLUNA ES ON BRILLEN MOLT MÉS LES ESTRELLES

Vic i els meus estudis de CAFE m'estant donant la felicitat, quan de temps esperant tenir aquestes sensacions i el millor és que ja les tinc, il.lusió, motivació, esforç....Com va dir-me en Francesc, acabes de començar la teva veritable marató!!
Avui no donaré les gràcies a ningú, avui em felicito a mi mateix, m'ho mereixo.

Una abraçada de les meves, jo sempre hi soc.

IL.LUSIÓ-ALEGRIA

De nou universitari, 8 anys més tard de l'última vegada. Aquesta vegada però, la sensació que m'envolta és molt maca, de molta alegria i il.lusió. De moltes ganes d'estudiar, de llegir, de fer treballs, d'adquirir nous coneixements, d'estudiar el que fins ara eren els meus hobbies, de fer realment el que m'agrada. Pocs em superaran amb ganes i il.lusió. En una única paraula i molt important per mi. M'AGRADA moltíssim el que estic iniciant. Estic com un nen amb sabates noves..... que duri! Ja em tocava!
Una abraçada.
LA VIDA ÉS BELLA!

COLORS

Aixequeu siusplau les mans els que tingueu més de 30 anys. I una única persona aixeca la ma, qui havia de ser, jo! Recordeu que l'experiència és un grau, a la vida i també en els esports, us ho asseguro. La cosa pinta molt bé, el contingut de les assignatures m'ha encantat.
Aixequeu la ma els que tingueu més de 25 anys, 4 o 5 més, no està mal. La resta 18, 19, 20 anyets.
A caseta canvi de cortines, ja sé, ja tocava, ara que al final m'he decidit a canviar-les ara es vendrà el pis. Les cortines de diferents colors. Animen i alegren el pis, li dónen una altra vida.
Una abraçada.

P.D Foto: rajoles de Vic.

VIC JA ESTÀ AQUÍ

Poques paraules, les meves bambes i els meus esports, la meva il.lusió. Demà començo. Muahh!!!!

KIKI

Aquí teniu la meva companya de pis, la Kiki, una amiga meva la va trobar abandonada ara fa 3 anys a les deveses de Salt quan acabava de nèixer, la vam criar amb biberó junt a 4 germanets més i una altra amiga nostra la va acabar adoptant. Ara passats més de dos anys ha tornat a parar a les meves mans, bé, ja ha estat a casa meva vàries vegades, la Sílvia, la parella de la meva ex, la Míriam, han marxat a França i jo la torno a tenir amb mi.
Des del primer dia que va entrar al meu pis va agafar un seient del sofà i sempre que entra al pis ella dorm allà mateix, a aquest seient, el seu, te l'has guanyat Kiki. Pels matins quan em desperto i quan arribo de fora sempre em convida a una xerrameca que moltes vegades no entenc, però és força divertida, això sí, la puc tocar però fins a un límit, llavors m'avisa amb una petita mossegada de que pari. Curiosa a més no poder, és cert això de que la "curiosidad mató al gato", sempre observant i ficant el nas a qualsevol novetat. Menjar a taula, la Kiki ja demana, pel matí les seves fregues per tot arreu, mobles, per les meves cames..... i tranquil.la la major part del dia, al seu sofà, descansant, angoixa!!!????? que és això?, no sé perquè els humans esteu tant estressats!!!!! Això sí, cap a la tarda, s'activa de sobte, com si es tornés boja i comença a córrer de sobte sense aparentment cap sentit, boja? suposo que descarrega adrenalina. Ahh, i no oblideu els seus estiraments, així de bé es conserva. Gràcies Kiki per la teva companyia i carinyo.
Ja saps que al meu pis sempre seràs benvinguda!!
I no mosseguis tant!!!

Falten 2 dies per Inefc, Vic...... i demà cursa d'orientació a Vallfogona del Ripollés i benzinera per la tarda. Ajudaré en l'organització una estona i després a treballar.

ESTAR VIU

Paral.lelismes o no, la Louise i la Thelma es separen després d'un any especial. Jo, en Josep, també em començo a sentir d'una altre manera, un nou Josep viu, emocional, un Josep que disfruta de les seves passejades en solitari com avui a Lleida, la meva ciutat de naixement. Un Josep que es llença a l'aventura i que ha decidit improvitzar amb els riscos que això comporta, però també estant convençut que aquesta actitud el fa sentir VIU, sí VIU, crec que durant molt de temps he estat hivernant, deixant passar el temps i ara torno a volar, a deixar-me portar per allò que m'agrada i em fa florir, curiosament ara que comença la tardor.

Tres dies a Balaguer, per tornar a veure una "amiga" que feia uns vint anys que no veia, molt fort, l'experiència incialment més surrealista que m'ha passat fins ara, però la trobada ha estat bé, he conegut els seus companys de feina i d'amistat i he estat fantàsticament amb ells, llàstima que estiguin a dues hores i mitja de Girona, però sabeu? les distàncies són relatives, tot és relatiu, el principal és saber el que un vol i desitja, i deixar-se portar sense menjar-se l'olla, continua volant Josep, però al loro, no perdis mai el contacte amb el terra, ja ho saps!!

Llàgrimes d'alegria, que maques que són. Gràcies Núria, gràcies Manel, gràcies Esperança.

Aquí vaig sortir al món, ho podria haver fet a l'Àfrica, a Amèrica, a la Xina, la meva vida hauria estat totalment diferent, seguríssim, però l'atzar o no sé què, em van fer sortir a Lleida, una ciutat que pràcticament no conec i de la qual avui he volgut conèixer una mica més. Gràcies Lleida. Llàstima que el nom de l'hospital és diu i es deia el "Perpétuo Socorro". Clar! quan vaig sortir al món devien dir SOCORRO!!! que es prepari la humanitat, aquest noi surt de peus!!, no de caps, serà terrible!!

Un plaer de la vida aquests tres dies.

DONES

Vivim en un mon fet i pensat pels homes. Com si fóssim els únics que habitem el planeta. I el 50% restant, què? Per què pel fet de néixer dona una ha de tenir més dificultats a la vida? Per què hi ha milers de boníssimes cuineres i en canvi els cuiners famosos són homes? Per què els als càrrecs són majoritariament homes? Què passa, que les dones han de demostrar el doble de vàlua? Per què en molts llocs encara, els homes cobrem més que les dones? Per què encara els homes "ajudem" a casa? Qui és un heroi, el soldat que va a la guerra, o la dona que ha de tirar tota la família cap a endavant? Per què molts homes encara continuen veient les dones com a simples objectes sexuals? Per què de l'elevada violència de gènere, de l'home sobre la dona? Per què molts homes es pensen que les donen són propietat seva?
Per què el primer cognom d'un fill o filla normalment és el de l'home? Per què a les bústies sempre surt primer el nom de l'home i no el de la dona? Per què els homes que lliguen són una passada i les dones que fan el mateix són unes "putes"? I podria continuar........
Perquè quan parlem en general el llenguatge sempre utilitza el masculí i no el femení? Els plurals masculins integren tant a ells com a elles.... Per què sempre l'home va davant de la dona?
Dones i homes, homes i dones encara penseu que estem a la mateixa alçada, jo no ho crec, queda molt per endavant.
Per què hi ha homes com jo que es relacionen millor amb dones que amb homes? potser perquè no m'agrada el rol que ens ha tocat......... Per què tant de masclisme?
És un petit pas personal però des de fa temps tinc clar que si algun dia sóc pare, la meva filla o el meu fill portarà com a primer cognom el de la mare.
Una abraçada.

L'ÚLTIMA CONCUBINA

SIGUES COM EL BAMBÚ, ES DOBLEGA AMB EL VENT, PERÒ MAI NO ES TRENCA.
"L'última concubina" Lesley Downer



MAI ÉS UN BON DIA PER MORIR, PERQUÈ LA VIDA NO ÉS UN EXPERIMENT, SI NO UNA BELLA EXPERIÈNCIA.
Desconegut
Una bona cervesa, amb l'estrella de cinc puntes, les meves flors i una bona companyia.
Salut.

PUBÀLGIA O OSTEOPATIA DEL PUBIS

PUBÀLGIA: Inflamació dels tendons d'inserció dels músculs del pubis. El dolor es presenta esencialment com una molèstia, que s'instal.la de forma progresiva en el transcurs de setmanes o mesos. Després es torna constant durant l'exercici, persistint en certes activitats de la vida quotidiana. Finalment està present en tots els moviments.

Esports amb major porcentatge de casos:
1- Futbol
2- Corredors de llarga distància. (Les meves mitges maratons i marató!)
3- Jugadors de rugbi
etc.

Factors desencadenants:
1- Qualitat del terreny esportiu (terreny pesat i relliscós) Orientació!?
2- Sobreentrenament
3- Errors en la programació de l'entrenament
4- Pràctica de certs moviments perillosos.

En els corredors de llarga distància es desenvolupen molt més els músculs inferiors (abductors) que els superiors (abdominals) provocant-se un desequilibri que provoca la pubàlgia.
EFECTES COL.LATERALS ! ;-) La panxa que fa mesos que m'està sortint, el pitjor és que ara mateix tinc contraindicat les abdominals de tota la vida, puc fer un tipus concret d'abdominal "estàtica" que no crec que em rebaixi la meva incipient panxona. I a sobre últimament cubates i birres.
També influeixen altres lesions a les extremitats inferiors com els esquinços (jo 3 en un any!)

Necessaria l'intervenció d'un osteòpata-psioterapeuta, recuperació i sobretot molta paciència, pot durar força temps (jo ja porto mig any!)

Doncs això és el que tinc, avui després d'uns mesos crec que m'han diagnosticat el que realment pateixo. Si junto l'explicació que m'han donat avui a la rehabilitació més la informació que acabo de veure per internet, tot quadra!!!! Ara "mans a l'obra" rehabilitació i rehabilitació, paciència i més paciència i per desgràcia més euros per gastar, sort que puc fer bici, natació i córrer molt suau per terreny pla i de terra!!! Orientació, t'hauré de deixar per la temporada vinent.
Una abraçada.
P.D Ho oblidava, i això és de collita pròpia, altre factor desencadenant: l'EDAT!!;-) em faig vell;-)

PER OMPLIR PRIMER CAL BUIDAR

A punt d'iniciar una nova "temporada" vaig quadrant els meus nous horaris i aprofito els dies que em queden per sortir de nit, quina fal.lera que m'ha agafat ara, increïble!! Com que un ja no està com als 18 anys, aquesta setmana estic passant diferents "ITV" a veure com funciona la "màquina". Espero que amb la nova recuperació que farè a partir de demà acabi recuperant-me del tot dels meus dolors crònics d'abductors i demés.
La temporada vacacional, molt profitosa per cert, s'acaba i tinc unes enormes ganes de tornar als meus esports, especialment a les meves curses, m'encanta córrer. I vull millorar en la natació per probar un dia una triatló. La panxeta que m'està sortint NO m'agrada i això no pot ser!!!
El 22 de setembre inicio la meva nova i gran aventura, INEFC a Vic, encara no m'ho acabo de creure i estic com un nen petit que ja té ganes de que arribi el dia per veure què passa. Crec que per primera vegada tinc plans professionals de futur i moltes ganes d'estudiar en això que adoro i estimo, els ESPORTS.
I el meu English a l'EOI, ja en tinc ganes.

Una gran abraçada molt especialment per vosaltres, els cinc tremendos, Xevi, Franc, Lluís, Oscar i el meu germà, m'heu ajudat a destapar-me i com va dir-me fa poc un amic, per tornar a omplir cal primer buidar. I ara marxo a córrer, fiuuu..................Petons.

AGOST FANTÀSTIC

País Basc amb el meu amic de l'alma. Pont de Suert amb el meu germà i family. Les meves iaies de 92 i 96 anys. Visita i sortides noctures amb la meva cosina Eva, la muntanyenca de nivell de la família. Besiberri al Pirineu. I per acabar, ahir 30 d'agost un casament familiar on vaig ballar i gaudir com feia molt que no feia.

Que més vull? Continuar així, gaudint de la vida.

I ara toca el setembre, 3 setmanes per començar el gran somni de la meva vida, INEFC.

Sento que he entrat en una segona juventud, moltes ganes de sortir de marxa i sobretot tornar a iniciar la pràctica dels meus esports, un cop estigui recuperat de la meva lesió de l'abductor. M'esperen les meves estimades curses d'asfalt, les curses d'orientació. Sincerament crec que em sento ple i amb ganes de viure intensament, i sí, aquesta vegada sol o acompanyat, estic bé de les dues maneres!!

LA VIDA ÉS BELLA.

BESIBERRI SUD 3017m

Ens aixequem a les 6 del matí del dimecres 27, preparant-nos l'equipament i menjar per pujar el meu segon 3000 m. Concretament el Besiberri Sud de 3017m, 1500 metres de desnivell i una elevada dificultat degut a l'enorme quantitat de tarteres. Si voleu fer equilibri sobre enormes pedres, pedres petites i demés, aneu-hi! no us aburrireu ni un moment. Pugem fins el primer estany en un terreny força bo però d'elevada pendent, tot bé, esmorzem i contiuem. Aquí ja comença la festa, tarteres i mes tarteres, pendent i més pendent. Estanys un darrera l'altre, força seguits. Les forces comencen a fallar quan ja portem 4 horetes de pujada. Ens falta l'últim tram amb tanta pendent i el terra lliscant, que per cada passa cap endavant retrocedeixes dues, quin horror. La neu perpètua ens acompanya i veiem el cim allà a sobre. Com en ciclisme a mi m'arriba una petita "pàjara" o el "hombre del mazo" i m'he de parar un moment per recobrar forces i fer un últim esforç. El meu GPS em marca que hem arribat als 3000 metres, ja no queda res, un últim esforç i un darrera l'altre anem arribant al cim, l'Enric, l'Albert, l'Helena, en Josep i en Ricard. Quina vista més meravellosa!!!! Unes 5'30hores d'esforç i 9,3km de distància. Dinem en mitja horeta, fotos i cap avall que fa baixada. I què passa a la muntanya de tant en tant? Núvols negres de cop i pluja i més pluja. Les tarteres són com pistes de patinatge, les pedres amb arestes afilades, un no pot mirar el paisatge, únicament mirar cap a terra per saber on trepitges i no ficar un peu en un forat. Comencen les primeres caigudes, diverses, de culs, d'esquena, quin perill!! I anem baixant i baixant, això no s'acaba mai. Sort dels fruits secs, xocolates i demés, i l'aigua!!!!!!!!!!!! Les dues últimes hores semblem marionetes caminant, caminem per inèrcia, ja queda poc! I finalment després de 10,30 hores des de la sortida arribem al cotxe, al pàrquin del Balnerari de Caldes de Boí. Per cert,l'aligota Helena celebra el seu 30è aniversari a la muntanya, que més vols?!!! I per acabar el dia, sopar a Boí. Un dia preciós.
Jo no sóc escalador ni gaire muntanyenc, però ja he fet el meu segon 3000m, els 4000m i demés ja veurem algun dia, poc a poc.
Fotos ben maques:
Una abraçada.

ITÀLIA-ITACA

Aquí teniu una petita mostra de les fotos de la meva última aventura. M'encanta viatjar, sóc un cul inquiet, que busco realment? Ara recordo una cançó que vaig sentir ara fa unes dues setmanes quan vam fer el sopar dels "sibarites", així s'anomena el sopar de cada dijous que organitzen el meu germà i companyia; "OJALA NO TE HUBIERA CONOCIDO NUNCA"; la lletra te tela i el fons encara més. El més curiós és que aquesta tornada (traducció de estribillo)
s'em va repetint de tant en tant al cervell, o era el moment, de molta eufòria! quines coses que fa l'alcohol! o és que encara arrossego tristeses i rancònia a dins, sincerament són les dues coses, que hi farem.
El més curiós és que per una banda en certs moments em sento solet, però per una altra banda me n'adono que tinc moltes amistats, això sí, individualment i moltes totalment desconegudes per la resta. Vamos, que si em relaciono ho acabo fent individualment, els grupets últimament s'em resisteixen, tot i la bona experiència d'Itàlia.
Ahir un dinar molt maco amb l'Ainara i l'Anna i aquest cap de setmana visita de la meva cosina Eva. Per la tarda un bon padel amb el grupet d'Itàlia. Aprofito per donar tota la sort del mon a l'Irene i en Marcus, s'en van aquest dissabte a Rússia, en busca d'un vailet/a. Molta sort i bon viatge!!!

Podria canviar el títol i posar, "LES DIFICULTATS D'UN NOI TREMPAT PER SABER ESTAR! SOL O ACOMPANYAT" per això busco Itaca. I sabeu? començo a tenir molt en compte a aquells i aquelles que també donen el pas per conservar les amistats, ja m'he cansat de ser jo sempre el "pesat" que dona el primer pas. Uff! com diria en Xevi, germà, Xiscu i Lluís, "hay resquemor" ;-)

Clikar aquí per les fotos:

Una abraçada.

JOCS OLIMPICS

Tota la meva vida que he fet esports i que he gaudit molt entrenant i competint. Molts i molts anys entrenant però també mirant esports, llegint diaris d'esports.....sincerament i sense cap mena de prepotència penso que poca gent pot conèixer tants esportistes, resultats i demés com jo. Però és que amb els meus esports experimento sentiments de felicitat molt macos, la pell de gallina, llàgrimes fàcils, emotivitat al màxim..... I sí, tot i que sé que arribar a l'alta competició, a uns Jocs Olímpics, és un repte molt difícil i sacrificat, a mi ja se m'ha passat l'arrós ;-) ;-), doncs sempre he somiat en estar dins d'aquest grup d'esportistes selectes, el meu somni..... I és que compartir xerrades, entrenaments i l'afició de l'esport és una de les coses que més feliç em fan. Casualitat o no cap de les meves parelles ha estat esportista, no sé si m'hauria anat millor si m'haguessin seguit en la meva afició....
I és clar, mentre escric tinc la Tv conectada amb els resums dels jocs, he gaudit molt veient la final dels 10.000 metres, els 7 primers tots negres, 3 etíops, 3 kenians i 1 eritreu. Les tres últimes voltes volaven tots ells i finalment ha tornat a guanyar en Bekele. El meu amic Enric m'anomena Bekele per la meva afició a córrer. Enric, he tornat a guanyar!!!!!!

Una abraçada.

CAP A ITALIA QUE HI FALTA GENT!!

Bé, fent honor al nom del meu blog LA VIDA ÉS BELLA, he decidit com aquell que no vol que demà mateix marxo a Itàlia en busca d'aquesta autocaravana amb 4 gironins a sobre. Ells van marxar el passat divendres xino-xano i jo que treballo els caps de setmana m'he hagut de quedar a Girona. Però, sabeu? la vida també està per fer bogeries, total que ara fa una horeta he comprat vol cap a Venècia per trobar-me amb ells(la colla del meu germà) i divendres tornaré des de Roma amb un altre vol de Ryanair. Mes d'agost, festa entre setmana, què faig? doncs marxo cap a la Toscana i després cap a Roma. Total que tinc mig dia per preparar bossa, anar a l'aeroport de Girona i fiu!!!!!!!!!!!!!! Hauria estat capaç d'anar-los a buscar amb el meu cotxe, però a part d'una bestiesa, surt molt més econòmic anar amb avió que amb cotxe. Visitaré Roma que encara no la conec. Apa seguirem informant!
Una abraçada.

GUERNICA

Després de cinc dies al País Basc, d'haver sentit molta gent parlar l'Euskera, una grata sorpresa, em quedo amb aquesta foto, una foto que intenta simbolitzar la Pau, allà a Guernica on un 27 d'abril del 1937 aquesta va desaparèixer doncs aquell dia aquesta petita poblaciò va ser arrassada literalment i treta del mapa.
Reconciliació: arribar a perdonar quan la part culpable demana disculpes i reconeix la barbàrie, els alemanys de l'operació Còndor ja ho van fer (ells van bombardejar Guernica), però els franquistes a hores d'ara encara ho neguen, que trist......PERÒ QUE BONICA ÉS LA FOTO!
Petons.

PAÍS BASC

Ens en anem al País Basc, l'Enric i en Josep. Inseparables amics, ara ell és la meva parella de ball. Tenda de campanya i a fer ruta per Euskadi, 5 dies que espero que siguin divertits i em serveixin per desconectar. Aquest últim any ha estat diferent, dur i molt especial. Encara queden moltes i moltes coses per viure....
Zuritos, pinxos, zuritos i més pinxos, tapes, zuritos, la platja de la Concha, Monte Igueldo, riures, la companyia especial de l'Enric, una joia d'amic, quins records de l'any passat a l'Índia..... ja us explicarem!! A veure com ens orientem per aquestes terres i amb aquesta gent especial, existeix una química especial entre els bascos i els catalans.
Una abraçada.

UVIC

Ja torno a ser universitari, avui m'he matriculat a la universitat de Vic! 4 anys mínim per endavant, aquesta vegada no abandonaré.
Barreja d'alegria per haver-ho aconseguit i també molts pensaments sobre mi, massa pensaments sobre una cosa que m'acompanya des de sempre, la meva dificultat per relacionar-me amb la gent.
I és curiós perquè en determinats moments semblo i soc molt sociable i gaudeixo de la gent, ahir nit al sopar "antirepressiu" i aquest migdia al dinar-cargolada amb la family de l'Enric he rigut com feia molt de temps que no feia, mal de panxa de no parar de riure......molt agradable la veritat!
Però arrossego des de sempre una inseguretat personal que m'ha fet allunyar-me de molta gent, una acció que en el fons no desitjo però que he anat fent per no ser jo mateix davant de la gent. I sempre m'he refugiat en relacions massa absorvents i no sanes del tot, que últimament provoquen que aquestes persones, normalment dones, s'allunyin de mi, i si ho penso detingudament és normal, demano massa i necessito que estiguin molt per mi, cosa que no és gens bona. Però, sincerament és una cosa que em costa molt i que em nego a abandonar perquè llavors em sento sol, aïllat.... però Josep no tens cap altre remei que aprendre d'una vegada, d'estimar-me més, de gaudir de les meves coses i de no buscar tant a determinades persones, que al final s'acaben saturant de mi i amb raó. Us demano disculpes com ja he fet moltes vegades, però la qüestió és portar a la pràctica tot el que he anat aprenent i deixar d'actuar com fins ara. No ser tant crític i radical amb la gent que no pensa ni actua com jo, no ser tant antisocial perquè en el fons no m'agrada ser així.
Tal com em diu en Francesc, el meu psicòleg, quan estableixes una conversa amb una persona que no pensa com jo acabo sentint que entro en un combat, sento que acabaré perdent la meva identitat i acabo sent molt intransigent. No pot ser.
Moltes vegades especialment quan tinc molt temps lliure em sento sol i realment aquesta sensació té lògica doncs he acabat reduïnt tant les meves amistats amb les quals em sento tranquil que aquestes no poden donar-me tant, normal.
I conec molta gent, amb la qual em podria relacionar, la qüestió és treure'm la por i inseguretat i llençar-me.
Això que per molts no deu representar gaires problemes per mi és el major repte que tinc com a persona, arrossego angoixa des de fa anys per aquest motiu i el meu cervell no pot desconectar d'això. Amb qui quedar? que fer? estar cansat de passar-me hores sol i sobretot maquinant continuament, vull saber desconectar el meu cervell.
I malgrat totes aquetes paraules, estic content, inicio una nova etapa, Inefc o Ciències de l'Activitat Física i l'Esport i tinc moltes ganes de superar els obstacles, si d'una cosa estic orgullós és que sóc un esportista de resistència i no em rendeixo, i tot i que m'equivoco i puc fer mal, mai ho he fet amb mala intenció, us ho asseguro.
Gràcies especials a aquelles persones que malgrat tot m'estimen i m'entenen, sou molt especials per mi, ja ho sabeu, si hi ha una cosa que m'encanta és ser agraït i demostrar que us estimo. Gràcies Enric, gràcies Carme, gràcies Irenes, gràcies Laura, gràcies Miriamcita, gràcies Esther.
Musk, a tu t'he deixat pel final, si sabessis parlar seriem grans amics, gràcies pel teu carinyo, per les teves llepades i per les passejades que hem fet aquests últims mesos. T'estimo un munt.
Estic content ;-) marxo amb la tribu Parnau i els peques Guiu i Joanet...sopar de les festes de Salt.
Una abraçada. Muah!!

Josep