Paral.lelismes o no, la Louise i la Thelma es separen després d'un any especial. Jo, en Josep, també em començo a sentir d'una altre manera, un nou Josep viu, emocional, un Josep que disfruta de les seves passejades en solitari com avui a Lleida, la meva ciutat de naixement. Un Josep que es llença a l'aventura i que ha decidit improvitzar amb els riscos que això comporta, però també estant convençut que aquesta actitud el fa sentir VIU, sí VIU, crec que durant molt de temps he estat hivernant, deixant passar el temps i ara torno a volar, a deixar-me portar per allò que m'agrada i em fa florir, curiosament ara que comença la tardor.
Tres dies a Balaguer, per tornar a veure una "amiga" que feia uns vint anys que no veia, molt fort, l'experiència incialment més surrealista que m'ha passat fins ara, però la trobada ha estat bé, he conegut els seus companys de feina i d'amistat i he estat fantàsticament amb ells, llàstima que estiguin a dues hores i mitja de Girona, però sabeu? les distàncies són relatives, tot és relatiu, el principal és saber el que un vol i desitja, i deixar-se portar sense menjar-se l'olla, continua volant Josep, però al loro, no perdis mai el contacte amb el terra, ja ho saps!!
Llàgrimes d'alegria, que maques que són. Gràcies Núria, gràcies Manel, gràcies Esperança.
Aquí vaig sortir al món, ho podria haver fet a l'Àfrica, a Amèrica, a la Xina, la meva vida hauria estat totalment diferent, seguríssim, però l'atzar o no sé què, em van fer sortir a Lleida, una ciutat que pràcticament no conec i de la qual avui he volgut conèixer una mica més. Gràcies Lleida. Llàstima que el nom de l'hospital és diu i es deia el "Perpétuo Socorro". Clar! quan vaig sortir al món devien dir SOCORRO!!! que es prepari la humanitat, aquest noi surt de peus!!, no de caps, serà terrible!!
Un plaer de la vida aquests tres dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada