Paraula màgica, paraula buscada, anhelada, la finalitat de moltes cabòries i mals de caps, volem "acceptar". Acceptar com sóm, acceptar les nostres mancances, acceptar els nostres defectes, acceptar les nostres virtuds, acceptar el que ens toca viure a cada moment, acceptar els altres, les seves decisions, acceptar el no puc, el no depèn de mi, acceptar les injústicies, acceptar la diversitat d'opinions, de caràcters, de formes de ser. Acceptar el món en el qual ens ha tocat viure, acceptar a acceptar. Com s'accepta? Què nota un/a quan està segur/a de que ha acceptat allò que busca?, una utopia moltes vegades.
Per què aquest verb és tan difícil d'aconseguir?
A mi em costa molt acceptar, cada dia me n'adono més, però mentre més conscient sóc d'això, que no sé acceptar, més ganes en tinc d'aprendre! Per sort, aquesta altra paraula, de la qual també podríem fer un monòleg, "ser conscient", la tinc molt més superada. Menys teoria i més pràctica, crec que això és el que ens passa a molts/es, a mi segur.
M'accepteu tal com sóc? doncs prepareu-vos!!
Una abraçada
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
bufff!! doncs sí, una paraula amb moltes conseqüències. Un cop acceptem hem de portar a la pràctica aquesta decisió. Treballar cada dia per aconseguir la tranquilitat i ser tolerant davant la vida, així es viu més feliç, segur.
recooooords!
Publica un comentari a l'entrada