Dos anys que visc sol però encara a hores d'ara no sé que és sentir-me sense cap dependència emocional, sempre amb la necessitat de que m'estimin, que em reconeguin, de tenir amics i amigues, de ser el bon nen, de sentir-me com un gosset, d'anar darrera de la gent............aquests dos últims anys estimant molt a una persona, encara l'estimo, però la vida ha dit que serem únicament amics, d'acord, sempre ho dic, perdre a algú com a parella és duríssim però pitjor és perdre-la per sempre, jo sempre voldré conservar a la gent estimada, estiguin amb mi o no.
Avui dic prou, aniré sol, em mouré sol, correré sol i faré el que calgui, però no penso obsessionar-me més amb la gent, qui em coneix ja sap com sóc, sóc bo, qui em vulgui ja sabrà on visc, jo ara em dedicaré a mi, cosa que quasi mai he fet. El meu somni d'INEFC, les meves curses, la gent que veritablement em demostri amistat i aniré buscant el cami de la meva felicitat, el millor és que sé que ho aconseguiré.
Això va per tothom, però especialment per a una persona, en Josep, sí, aquest sóc jo....T'estimo.
Avui dinar a un hindú (m'ha fet recordar el meu recent viatge a l'Índia)amb la Míriam i la Sílvia. La primera la meva ex-parella i la Sílvia la seva parella, com són les coses i la vida. Moltes gràcies guapes. Per la tarda, una visita de l'Helena, la meva amiga aligota, un altre petó.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada