Sento dins una emoció de tranquil.litat, de més serenor, sé que ara em toca continuar la meva travessa particular del meu desert, però ara sol, sense ningú al meu cantó, i tinc ganes de continuar fent etapes, sol, el trajecte només és meu, no puc repenjar-me en ningú més com havia fet sempre, però ara compto amb l'ajuda de vàries persones que em recolzen, que sé que estan al meu voltant, les vull nombrar p.q ara són "la meva parella" i les estimo també molt. El meu estimat amic Enric, la Laurita, la Irene abstèmia ;-), la Irene Blanenca, la meva Miriamcita i la Sílvia, l'Helena, la Neus (sí tu la Cegarra), la M.Àngels, la Lluïsa (orientadora-bloquera)..... i d'altres molt especials per mi però que ara no hi són per diferents motius.
Em sento millor perquè tot i que la travessa és dura, em sento amb més forces, amb les idees més clares, el camí a seguir el tinc molt més clar, em començo a conèixer molt més gràcies a en Francesc (llàstima que t'hagi de pagar cada vegada que vaig a veure't! és el meu psicòleg).
Crec que ja fa unes 3 anys que vaig entrar al gran Sàhara, i davant la seva inmensitat vaig quedar-me encallat durant mesos, mesos en els quals no trobava com sortir d'aquella trampa, però vaig aixecar-me i vaig seguir sense trobar el nord, llàstima que llavors no coneixia l'orientació ;-) i ara a mig camí, començo a acostumar-me a la seva duresa, calor, soletat.....us he anat trobant i coneguent....sort que sóc un esportista de resistència.
Aprofitant l'escrit, si algú viatja fora, estaria bé una mica de sorra d'allà on sigui.
Demà exàmen de musculatura i dinar amb algú especial, l'Esther.
Dolços somnis a tothom!!
La Kiki m'ha abandonat i torno a estar solet al meu pis. niffff
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada